La resolució extrajudicial de conflictes obligatòria: Una solució eficaç o un obstacle per a les empreses?
dilluns, 3 de febrer de 2025
Nadia Milesi
Advocada
La reforma de la Llei Orgànica 1/2025, que modifica la Llei Orgànica del Poder Judicial, ha introduït una sèrie de mesures que afecten profundament les empreses a l’hora d’afrontar un possible conflicte comercial. En un intent d’agilitzar l’administració de justícia i alleugerir la càrrega de treball dels tribunals, la llei exigeix l’ús de mecanismes alternatius de resolució de conflictes (MASC), com ara la conciliació, mediació i arbitratge, entre d’altres. Això implica que els empresaris hauran de revisar els seus contractes per incloure-hi clàusules que regulin el què, el com i el quan d’aquests mecanismes abans d’acudir a la via judicial.
Si bé la intenció darrere de la reforma és millorar l’eficiència i reduir els costos del sistema judicial, la imposició d’aquest tipus de “requisits de procedibilitat” planteja diversos interrogants i, inevitablement, genera problemes que requereixen una anàlisi més crítica, especialment quan es tracta de l’accés a la justícia.
És evident la repercussió directa que tindrà en l’àmbit contractual de les empreses. En signar contractes de lloguer, compravenda, prestació de serveis o altres acords, hauran de tenir en compte el cost econòmic i temporal de passar per un procés de negociació formal i pautat. Només quan s’hagi esgotat aquest procediment extrajudicial es podrà recórrer a la via judicial. Aquest requisit, encara que amb bones intencions de reduir la litigiositat, genera una sèrie de problemes i limitacions que poden perjudicar les empreses.
Principals problemes contractuals de la reforma
En primer lloc, l’obligatorietat de sotmetre qualsevol conflicte comercial a conciliació, mediació o arbitratge abans d’accedir als tribunals —o almenys, abans d’interposar una demanda judicial— pot limitar l’autonomia de les parts a l’hora de negociar els termes del contracte. Tot i que la llei busca promoure mètodes alternatius de resolució de conflictes, està obligant les parts a sotmetre’s a mecanismes extrajudicials que no sempre són els més adequats segons la naturalesa de la disputa. A més, segons la nostra experiència, moltes negociacions no comencen fins que la demanda està interposada, notificada i fins i tot amb el judici assenyalat. En aquests casos, la llei imposa un procés previ que podria resultar innecessari i costós, allargant el temps i les despeses del conflicte en lloc de reduir-los.
Addicionalment, la llei no sembla tenir en compte la càrrega financera addicional que implica la inclusió d’aquests procediments extrajudicials en els contractes. Tot i que la conciliació judicial no té costos associats, l’arbitratge i la mediació poden resultar costosos, especialment si les parts han de contractar àrbitres o mediadors experts per resoldre una disputa. Les despeses derivades d’aquests processos podrien superar les d’un litigi judicial tradicional i, en molts casos, no arribarien a una resolució efectiva. Si les parts no volen arribar a un acord, es veuran obligades a recórrer finalment als tribunals, cosa que genera més costos i prolonga innecessàriament el procés.
La introducció de l’oferta vinculant, un altre aspecte de la reforma, també mereix una anàlisi crítica. Segons aquesta norma, qualsevol oferta realitzada per una de les parts durant el procés de negociació, si és acceptada per ambdues, es converteix en vinculant. Tot i que aquesta mesura té com a objectiu agilitzar la resolució dels conflictes, pot exercir una pressió indeguda sobre les parts, obligant-les a acceptar solucions que no s’ajustin als seus interessos o expectatives, cosa que també impactarà directament en les costes judicials del procediment.
La reforma sembla respondre a un objectiu clar: reduir dràsticament els casos que arriben als tribunals. L’exigència d’aquests procediments extrajudicials no és una mera opció, sinó una obligació imposada a les parts, que han de buscar una resolució àgil i definitiva sense necessitat de recórrer als tribunals. Aquesta estratègia, encara que comprensible des d’una perspectiva d’eficiència, planteja la pregunta de si s’està sacrificant la resolució satisfactòria dels conflictes per la rapidesa del procés, especialment quan no existeix un pacte que satisfaci ambdues parts.
En aquest sentit, sorgeixen diversos dubtes: El legislador, amb els MASC, està pensant en els usuaris del sistema de justícia —i en la tutela judicial dels seus drets—, o en els operaris judicials —i en la descongestió del sistema? Són els MASC una mesura per millorar la resolució de conflictes, o una manera de reduir la càrrega dels tribunals a costa d’obstaculitzar l’accés a la justícia?
Una visió pràctica
A efectes pràctics, la reforma de la Llei Orgànica 1/2025 presenta una sèrie de riscos que han de ser tinguts en compte per les empreses a l’hora de confeccionar els seus contractes. Per mitigar aquests riscos, els empresaris han d’assegurar-se que les seves clàusules s’adaptin a les seves necessitats i circumstàncies específiques. Les clàusules han de ser clares respecte al procés de resolució de conflictes, els terminis i les condicions de l’oferta vinculant. És fonamental que les empreses defineixin prèviament les seves necessitats —com el temps, els costos i els resultats— per redactar les clàusules dels MASC de manera adequada.
A continuació, alguns exemples de clàusules contractuals:
Clàusula de conciliació: “En cas de conflicte entre les parts relacionat amb el present contracte, aquestes es comprometen a sotmetre la disputa a un procés de conciliació davant el Jutjat de Barcelona, en el termini de 30 dies des de l’inici de la disputa. En cas de no arribar a un acord, es donarà per acabat el procés de negociació i qualsevol d’elles podrà accedir a la via judicial.”
Clàusula d’arbitratge: “Les parts acorden que qualsevol disputa derivada del present contracte serà resolta mitjançant arbitratge vinculant administrat per la codirectora del despatx d’advocats GRÀCIACALBET, Erola Gràcia Malfeito. L’arbitratge es durà a terme d’acord amb les regles d’arbitratge de l’àrbitre i el laude arbitral serà definitiu i executable als tribunals competents.”
Clàusula d’oferta vinculant: “Qualsevol de les parts, en cas de disputa o conflicte, podrà, bé instar una conciliació judicial (afegint la clàusula de conciliació abans descrita), o bé presentar una oferta vinculant que, si ambdues parts l’accepten, serà d’obligat compliment.”
* Atenció: aquesta és una proposta genèrica, que no garanteix un resultat concret, i cal analitzar cas per cas per poder donar el millor consell per a la situació concreta.
Més val prevenir que curar
En conclusió, la reforma de la Llei Orgànica 1/2025, en exigir el pas per un MASC abans de poder accedir al sistema judicial, pot implicar costos addicionals tant econòmics com temporals. Per això, és crucial que els empresaris revisin exhaustivament els seus contractes i hi incloguin les clàusules corresponents per controlar i mitigar els riscos, els temps i els costos addicionals derivats d’aquest procediment extrajudicial obligatori abans de recórrer a la via jurisdiccional. Perquè, com afirma la saviesa popular, més val prevenir que curar.
