L’art subtil de repartir responsabilitats: la culpa del client industrial en l’elecció del component
L’art subtil de repartir responsabilitats: la culpa del client industrial en l’elecció del component
dilluns, 3 de març de 2025
Erola Gràcia
L’estratègia en la litigació és un art, un joc de detalls que pot canviar completament el desenllaç d’un cas que, a primer cop d’ull, semblava perdut. Quan reps un expedient en què 94 de 95 components industrials han fallat, la primera reacció és culpar el proveïdor del component. Però les aparences enganyen i la resposta no sempre és clara. La distribució de responsabilitats en aquests casos és una tasca minuciosa, una recerca metòdica en què cada petit gest pot revelar una veritat oculta.
Culpa in eligendo: el pes de l’elecció
El concepte de culpa in eligendo fa referència a la responsabilitat que recau sobre qui tria un tercer per a la realització d’una tasca. En l’àmbit de la litigació empresarial industrial, aquest principi s’aplica per analogia i esdevé fonamental quan un client selecciona un proveïdor per subministrar components que, per si sols, no tenen cap utilitat, ja que estan destinats a incorporar-se en una màquina per complir una funció.
Pensem en un cargol: per si sol no té funcionalitat, no uneix res. Només compleix la seva funció quan s’incorpora a un component o a una màquina més gran i complexa.
En moltes ocasions, quan un component presenta defectes, la hipòtesi immediata és un defecte de fabricació. Però, què passa quan la realitat és més complexa? Quan els enginyers que han dissenyat la màquina no preveuen correctament les condicions d’ús, no especifiquen el material adequat o no calibran les exigències tècniques, qui ha de respondre? Els detalls tècnics es converteixen en les peces d’un trencaclosques que cal encaixar amb precisió.
La investigació en el detall: un cas il·lustratiu
Imaginem una empresa que adquireix rodaments per a una màquina que ha de funcionar a l’exterior. Si els enginyers del client no especifiquen que el material ha de ser inoxidable i el proveïdor subministra un producte estàndard, el desgast prematur no és culpa del proveïdor, sinó de la selecció inadequada del client. L’error en l’elecció sovint es camufla entre especificacions vagues i decisions precipitades, però una bona anàlisi sempre revela la realitat.
El paper clau de les clàusules contractuals: una arma de doble tall
Els contractes entre empreses han de definir, amb absoluta claredat, les responsabilitats de cada part. Els proveïdors no han d’assumir riscos que no els corresponen per mecanismes que no han dissenyat. L’establiment de clàusules que delimitin la responsabilitat en funció de la informació proporcionada pel client és essencial per evitar conflictes futurs. Així, per a un proveïdor és fonamental no fer-se responsable dels usos, càrregues i funcionament dels mecanismes en què s’ha d’incorporar el seu component. I per al client, és important que el proveïdor conegui al màxim els detalls del destí que es pretén donar al component.
Quan l’estratègia ho canvia tot: la jurisprudència
Un cas recent en què va intervenir GRÀCIACALBET, la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona, en sentència 981/2024 de 02/12/2024, recurs d’apel·lació 749/2022, exemplifica la importància d’un bon enfocament estratègic. Inicialment, semblava clar que el proveïdor havia lliurat components defectuosos. Tanmateix, una anàlisi exhaustiva va demostrar que el producte no era defectuós i que la responsabilitat queia en el client, qui havia triat un producte que no era adequat per a la funció a la qual el destinava.
Es tractava d’uns rodaments per transmetre moviment, que el client destinava a plaques fotovoltaiques, però els seus enginyers van triar rodaments estàndard, sense exigir cap nivell d’estanquitat, sense definir un rang de temperatura ni especificar que els materials havien de ser inoxidables, entre altres aspectes.
El resultat? La majoria dels rodaments van ser instal·lats a l’exterior, en zones de temperatures extremes i condicions climàtiques adverses. La conseqüència va ser que la majoria va patir bloquejos en entrar-hi aigua als engranatges i congelar-se a causa de les baixes temperatures.
Tot i que les primeres impressions responsabilitzaven el proveïdor, una defensa meticulosa, un estudi detallat de cada element del cas i una idea clara a sala van fer que el Tribunal desestimés la reclamació, declarant que la responsabilitat dels bloquejos dels components era del client, qui havia triat erròniament el component per als seus seguidors solars.
La sentència, a més, abordava aspectes clau en les compravendes internacionals de mercaderies, com la validesa dels documents en idioma estranger o l’aplicació del Conveni de Viena de 1980 i els seus terminis de caducitat, la qual cosa ben bé va merèixer una entrada al blog de José Carlos Fernández Rozas, Catedràtic de Dret Internacional Privat i Membre de l’Institut de Droit International.
L’art de litigar en allò tècnic: culpa, contractes i estratègia
Aquest cas destaca la importància d’un enfocament estratègic ben pensat en la litigació, particularment en disputes industrials. El concepte de culpa in eligendo —responsabilitat per triar un tercer— emergeix com un element clau per determinar la responsabilitat, especialment quan hi ha components o materials involucrats.
En aquest cas, la suposició inicial de culpa del proveïdor va resultar ser errònia, i la responsabilitat va recaure finalment en el client per haver fet una elecció inadequada dels components.
El cas subratlla com és de crucial definir clarament les especificacions, especialment a l’hora de seleccionar components per a una funció específica. Els enginyers i els clients han de tenir en compte tots els factors tècnics —com les condicions ambientals i els requisits del material— per assegurar la longevitat i la funcionalitat dels productes. Els errors en aquestes àrees poden comportar conseqüències significatives.
A més, la sentència emfatitza la importància d’una anàlisi rigorosa i de l’ús estratègic de les clàusules contractuals, assegurant que la responsabilitat s’assigni correctament i que ambdues parts siguin conscients dels requisits tècnics. Aquest cas també subratlla el paper de les lleis comercials internacionals, com el Conveni de Viena de 1980, en la resolució efectiva de disputes comercials.
Finalment, un enfocament meticulós i estratègic no només pot canviar el resultat d’un cas, sinó també ajudar a prevenir problemes similars en futures relacions contractuals.
Cada litigi és una pugna de raonaments, on la precisió i la visió estratègica poden transformar el destí d’un cas. La culpa in eligendo no és només una doctrina legal aplicada per analogia als litigis industrials, sinó un recordatori que, en el món empresarial, prendre decisions sense el coneixement adequat pot tenir conseqüències greus.
Com a advocats, el nostre repte és trobar la veritat oculta en els detalls, convertir la complexitat en un relat simple però contundent i, al final, fer que la justícia prevalgui.
