Quan la justícia arriba per camins poc ortodoxos
La justícia ensopega amb l’eficiència
dijous, 9 d’octubre de 2025
Erola Gràcia
La Llei Orgànica 1/2025, en vigor des de l’1 d’abril d’aquest any, va arribar amb una promesa clara: fer més eficient l’administració de justícia. Un propòsit noble, sens dubte. Menys càrrega als jutjats, més acords previs, menys litigis innecessaris.
Sobre el paper, semblava impecable.
Però, en la pràctica, la teoria s’ha torçat. La nova obligació d’acreditar un Mecanisme Alternatiu de Resolució de Conflictes (MASC) abans de presentar una demanda ha generat més incertesa que eficiència. Perquè, què passa quan cada jutjat interpreta la norma a la seva manera? Que la justícia deixa de ser universal i comença a dependre de l’atzar.
El resultat: una mateixa llei, dues interpretacions i un sistema que, en el seu intent de ser àgil, esdevé imprevisible.
Què inclou la Llei Orgànica 1/2025
La Llei Orgànica 1/2025 va néixer amb una intenció raonable: reduir la càrrega dels tribunals i fomentar que les parts resolguin les seves diferències sense necessitat d’arribar a judici. En teoria, abans de demandar, les parts han d’intentar un Mecanisme Alternatiu de Resolució de Conflictes (MASC).
Negociar, mediar, conciliar… tot sona a sentit comú. Els mecanismes admesos són tan variats com prometedors:
Negociació directa
Oferta vinculant confidencial
Mediació
Conciliació
Intervenció d’expert independent
Dret col·laboratiu
Fins aquí, res a objectar. Però la llei, tan ambiciosa en el seu propòsit com ambigua en la seva redacció, no va explicar amb prou claredat com s’havia d’acreditar aquella negociació prèvia. Ni quins mitjans són vàlids, ni quin format s’ha d’adoptar, ni què passa si una de les parts simplement ignora l’intent d’acord.
El resultat ha estat una mena de loteria processal. Un mateix burofax, buromail o correu certificat pot servir com a prova en un jutjat… i ser rebutjat en un altre. La justícia, convertida en una qüestió de coordenades.
La teoria xoca amb la pràctica
Fa només unes setmanes, un mateix text legal, una mateixa demanda i els mateixos documents van generar dos destins completament oposats.
Un jutjat la va inadmetre per considerar que els buromails i burofaxos enviats no acreditaven adequadament l’“activitat negociadora prèvia” que exigeix la Llei Orgànica 1/2025.
Un altre jutjat, en canvi, la va admetre sense objeccions.
Sí, literalment el mateix.
Aquest contrast —més propi d’un guió que d’un sistema judicial— mostra fins a quin punt la manca de criteris clars pot transformar la justícia en una qüestió de sort. La mateixa llei que pretenia ser un pont cap a l’eficiència processal s’ha convertit, en alguns casos, en una porta que s’obre o es tanca segons qui la vigili.
«A vegades, per entrar, no n’hi ha prou amb trucar a la porta.
A vegades, cal entrar per la finestra.»
La frase resumeix amb ironia una realitat incòmoda: la norma pot ser idèntica, però la seva aplicació depèn del criteri del jutjat que la rep.
I quan això passa, la justícia es difumina.
Els riscos d’una llei genèrica
El problema de la Llei Orgànica 1/2025 no rau en la seva intenció, sinó en la seva redacció. Una norma pensada per “millorar l’eficiència de la justícia” no pot deixar al criteri de cada jutjat quins mitjans són vàlids per acreditar un intent de negociació.
Perquè quan la llei és genèrica, la pràctica es torna imprevisible. I la imprevisibilitat, en l’àmbit jurídic, es tradueix en inseguretat jurídica.
Alguns jutjats accepten burofaxos, d’altres no. Alguns consideren vàlid el buromail; d’altres el descarten completament. La conseqüència és absurda: una mateixa actuació pot ser correcta en un òrgan judicial i invàlida en un altre, segons el codi postal on caigui l’expedient.
El resultat: ciutadans i advocats atrapats en un limbe processal, on l’eficiència promesa es converteix en un laberint. Una justícia desigual que, lluny d’agilitzar, endarrereix.
Creativitat jurídica i resistència pràctica
Quan la llei es converteix en un obstacle més que en una eina, la creativitat jurídica deixa de ser una opció per esdevenir una necessitat.
I en aquest cas, la creativitat va tenir un nom propi: tornar a presentar la demanda.
Sí, la mateixa demanda, amb els mateixos arguments i els mateixos documents.
Però davant d’un jutjat diferent.
Una decisió poc ortodoxa, potser, però profundament assenyada.
Perquè seguir “el que diu el llibre” —interposar un recurs d’apel·lació— hauria significat esperar mesos, potser més d’un any, perquè l’Audiència Provincial resolgués una cosa tan bàsica com l’admissió a tràmit.
Mentrestant, el client hauria continuat sense poder exercir el seu dret.
Repetir la demanda no va ser un camí ràpid: va ser un recordatori que la justícia no es mesura en passos processals, sinó en resultats efectius.
I, de vegades, el camí més curt cap a la justícia no és al manual, sinó en l’experiència i el criteri professional.
Pensar “fora de l’expedient” no és una falta de respecte a la llei. És un acte de defensa.
Perquè el Dret no es va crear per impedir l’accés a la justícia, sinó per fer-lo possible.
Una lliçó sobre justícia i sentit comú
La història d’aquesta demanda no tracta només d’un buromail, ni d’una discrepància judicial. Tracta d’alguna cosa més profunda: de com la justícia, per ser veritablement justa, necessita més que lleis ben redactades.
Necessita sentit comú, coherència i, sobretot, humanitat.
La Llei Orgànica 1/2025 va néixer amb la intenció d’agilitzar la justícia, però la seva aplicació desigual demostra que encara queda molt per fer. No n’hi ha prou amb reformar el procediment: cal garantir que l’accés als tribunals no depengui de l’atzar, ni del criteri canviant de cada jutjat.
Perquè, de vegades, la diferència entre la justícia i la frustració rau en una simple interpretació.
I és aquí on entra el paper essencial de l’advocat: trobar l’equilibri entre la lletra de la llei i el seu esperit, entre el rigor tècnic i la defensa del que és raonable.
A GRÀCIACALBET creiem en una pràctica jurídica que no es conforma, que qüestiona quan cal i que defensa el fons per damunt de la forma. Casos com aquest són un recordatori que el Dret també pot —i ha de— ser creatiu quan la justícia ho exigeix.
